De nou les vacances han arribat...

Puntualment, com cada any, a les 14:36 hores d'avui divendres 29 de juliol he iniciat les vacances. El matí ha passat tranquil a la feina, i a l'hora d'acomiadar-me dels meus companys davant la incertesa de si podrem fer algun dels plans que teníem els de casa per vacances (l'àvia continua hospitalitzada, encara que recuperant-se pas a pas) jo no estava tan animada com ells. A més, ha coincidit que una companya ha arribat a la seva jubilació (als 65 i després de 27 a l'empresa) i per tant, quan tots tornem ella no.... , i la sensació de tot plegat és una mica rara.

Tanmateix en arribar a casa, crec que millor no podien començar les vacances... després de dinar i mentre les nenes jugaven i el rentavaixelles feia la seva feina, jo m'he estirat al sofà i he fet cinc minuts de becaina....

.... Meravellós fins que la picor d'uns granets al braç i al coll (maleïts mosquits!) m'han despertat.
.... Meravellós fins que m'he adonat que el retavaixelles havia (suposo) fet la seva feina, però tota l'aigua del desguàs havia anat a parar al terra.

LES VACANCES CONTINUEN!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Tenir cura dels nostres pares

Estirada al llit, tot i l'esgotament, la son no em venia. El dia ha estat llarggggggggg mooooooooolt llaaaaaaaarrrrrgggggg.

Fa quatre dies que van operar a la meva sogra i continua hospitalitzada. Tot va bé, però, és clar, la recuperació va al pas que va perquè té 86 anys. La situació és fàcil prou perquè la cuidadora que viu amb ella i el sogre porta tot el pes de la seva hospitalització, el que no treu que cada dia passem per la clínica una estona o altres, i estem penjats als telèfon més d'un cop (a més d'atendre trucades de familiars, de mútues i altres assumptes). Però el nostre dia a dia segueix, i com que treballem fora de casa tots dos i tenim nenes petites no podem avarcar gaire més.

Ara és un fet puntual, però tenir curar dia a dia dels nostres pares és realment és una situació una mica exigent, per nosaltres i per altre molta gent en el mateix cas, això si, sempre depenent del grau d'implicació en la cura dels grans. En el nostre cas és, diria jo, bastant alt.

Ho fem encantats i perquè estem convençuts de que és el que volem fer, però això significa una despesa important de la nostra energia. Hi ha tantes coses per fer!!!!..... tramitar paperasses diverses, cercar la millor opció pels pares per a que estiguin ben cuidats tenint en compte que nosaltres no ens podem fer càrrec, portar comptes, lluitar amb timos de companyies telefòniques, fer-nos entendre i entendre, escoltar i parlar, trucades diàries per veure com han passat el dia, visites a metges, manteniment de la casa, prendre decisions, organitzar-te les vacances per a que no quedin sols, passar com a mínim un dia per setmana.....

De vegades sentim que no fem prou i d'altres estem desbordats, el ying i el yang.

I tot això, ningú ens ho havia explicat. Havíem vist a casa com hi vivien els avis, i ens semblava fàcil tot plegat. Potser si que ho era, o no. El que segurament la mentalitat de tots era molt diferent.... i en el futur.... encara més.

Acceptar o no una feina

Ja han passat dos anys i mig des de que la meva amiga T. va ser acomiadada de l'empresa on treballo.

En aquest temps, està clar que no hem perdut el contacte (gràcies, més, a les noves tecnologies que al tradicional telèfon de tota la vida) i fins i tot hem dinat plegades unes quantes vegades (family inclosa).

Ella ha estat de les afortunades que ha passat poc temps a l'atur, res fixe, però quasi no ha parat. Ha ocupat diferents llocs a l'administració catalana, fins que van arribar les previsibles, i cantades, retallades. Però segueix tenint sort. Després d'un parell de mesos fent de mestressa de casa, ara li plou una "bona oportunitat" de feina. Feina molt i molt variada com assistent personal en un despatx, fixe i bon sou. Només una "petita/gran" pega: L'HORARI (fins a les 20:30 hores de dilluns a divendres).

Jo que també tinc canalla, el trobo HORRORÓS....(tan acostumada que estic de plegat a l'hora del té. Sé que sóc una afortunada i això que no treballo a l'administració).

Ja sé que hi ha molta gent que el fa, i no té cap elecció, però em costaria tant adaptar-m'hi...... I això és el que li passa a ella. Que ja li agrada ja la proposta, però no és decideix a renunciar al temps d'estar amb els seus fills....si fos home, quasi segur que no tindria cap dubte en acceptar.

Moltes veus li diuen que ho provi.... jo no m'atreveixo...És molt dur de prendre la decisió, i no voldria estar en la seva pell: per una part renunciar a una bona feina, i amb el temps que corren, per altre.... ja ho sabeu....

No dir no

Porto uns dies que m'hi fixo i intento, quan parlo especialment amb les nenes, NO UTILITZAR la paraula NO.

Crec que la faig servir tan sovint que ja no els hi fa cap mena d'efecte (de fet l'A. m'ha dir em més d'una ocasió: Mama, sempre dius nooooooooo), i el J. ja m'ho diu: canvia d'estratègia! (sàvia proposta, però m'és tan difícil....).

De fet m'esforço una mica més que abans, i intento positivitzar les ordres que els hi dono per a que facin les coses... però, ufff, em costa tan.... Per exemple, semblaria fàcil que enlloc de dir "no veiem la tele que hem d'anar a comprar" pogués dir naturalment i sense pensar-m'ho "ara hem d'anar a comprar, i si hi ha temps després ja veurem els dibuixos"....

Veig tan clar que tinc/tenim molt interioritzat el NO.

Penso que no és una cosa personal, que és molt propi de la socialització que hem tingut (tot o quasi tot estava prohibit) i ara canviar-ho es fa molt costós, i el que fem és transmetre a les generacions futures la negació. Tinc un company de feina que amb les seves nenes es va proposar només utilitzar un NO al dia, i per tan s'ho pensa abans.... per mi, aquesta proposta, ara per ara, és una utopia.

Tanmateix, de vegades, el NO, és la única paraula possible!

40 minuts (tercera i darrera part de la triologia, si més no de moment)

Segueixo estalviant temps en el trajecte a la feina (20 minuts).... però avui AMB TRUC: a peu + cotxe (res de transports públics/borregueros).

A primera hora del matí m'he trobat un SMS d'una companya de feina, que viu a 20 minuts de casa (a peu) en la direcció "bona", oferint-me la possibilitat de transportar-me al "laburo" en "carro"....

I he pensat, valens!!! Com que no seré jo qui conduirà, i a més puc caminar els primers vint minutets.....


...clar, que no he valorat prou bé que avui anava carregada amb una megacarmanyola plena de croquetes casolanes.... (ha estat la meva aportació a un tradicional, aquest és el segon any que ho fem, dinar de germanor prevacances amb la gent que compartim taula quasi tots els migdies per menjar, llavors si, cadascú el seu tupper).

Tampoc he tret el braç per la finestra abans de sortir de casa, i per no passar fred, jo, molt mona, he sortit amb una xaqueteta..... que m'he hagut de treure a les primeres de canvi.....

Malgrat tot.... bé. He decidit que m'agrada caminar a primera hora del matí, així que ja veurem què faré demà, però em sembla que aniré menys en cotxe propi.... si més no, fins que comenci el curs escolar.....

60 minuts, la segona part dels post d'ahir

Avui, ho he tornat a fer: he anat en transport públic a la feina. He trigat 60 minuts. Estic contenta! Molt més que ahir, per suposat (sembla clar que durant tot el dia els transports a Barcelona no van funcionar com calia, total per quatre gotes d'aigua!).

Per què? Doncs perquè hi he dedicat 25 minuts a caminar. Des de Glòries quasi al Fòrum, pel mig d'una avinguda Diagonal bastant solitària, i avui més aviat fresqueta (no m'hagués anat malament una rebequeta). Tot un repte que em venia molt de gust de fer (i segur que la meva salut m'ho agrairà, oi?).

Al metro, només he tingut l'oportunitat de llegir les quatre tristes pàgines que ara són el diari 20minutos (i dic quatre literalment; ha perdut molt en aquest temps que no el llegia), perquè no tenia ganes de carregar un llibre sabent la caminada que m'esperava....

Demà, més transport públic, a veure si al final li agafaré el gustillo....

Una hora i onze minuts, o el que és el mateix, 71 minuts

Porto més d'una setmana dient-me a mi mateixa, i als que m'envolten, que estic cansada de conduir cada matí fins a la feina, que em fa pal agafar el cotxe cada dia i anar sola a la feina, i que em sento encarcarada i amb forma de 4 (tinc la sensació que només m'aixeco del llit, pujo al cotxe, em sento en la cadira de la feina i torno a pujar al cotxe,... després d'aquí tot plegat és una altre història).

Per tot això, havia pres una decisió: si més no, fins el setembre aniria en transport públic a treballar!

Clar que si avui per cols i demà per naps, encara no ho havia posat en pràctica.... Semblava que qualsevol excusa era bona per tirar-me enrere del meu "propòsit".

I avui, tot i sentir ploure a bots i barrals (i tenir algun moment de debilitat dins del llit), finalment ho he fet. HE AGAFAT EL METRO I EL TRAM!

Mal dia, però! He trigat més que mai, 71 minuts des de la porta de casa a la porta de la feina. El metro es parava a totes les estacions (i en són un munt) poc menys de 5 minuts; la sortida directa al tram estava tancada i he hagut de caminar fins a la següent parada del tram; i a més a més, el tramvia havia tingut "una incidència" i no funcionava per la qual cosa quan ha arribat anava ple com un ou.....

La veritat és que l'experiència ha resultat quasi traumàtica i només em dono una oportunitat més per a seguir amb el meu propòsit... Sinó tornaré a agafar el cotxe, que mal que em pesi, em permet desplaçar-me a la feina en 30 minuts.

Cercant descomptes

El meu jo CERCADESCOMPTES torna a aparèixer de manera intensa. Estem en el moment de comprar llibres, materials i uniformes per curs que començarà al setembre.

I com l'any passat enguany també intento estalviar-me uns eurillos amb l'uniforme. Aquest any, a més, compto amb la inestimable ajuda de la "mini xarxa social" de mares via correu electrònic que ens anem passant els preus i les botigues on comprem, i després cadascuna fa el que li sembla millor. El que sembla clar, però, és que la botiga del barri haurà d'espavilar perquè els seus preus són els menys competitius.

L'altre tema és el dels llibres de text. L'escola ens ha facilitat la possibilitat de comprar-los a través d'ells amb un descompte del 12%. Jo, com que sóc del món del paper m'he mogut per intentar aconseguir-los encara més bé de preu i, HO HE ACONSEGUIT, però tot plegat és bastant lio....

Clar que tot plegat m'ha facilitat una valuosa informació per compartir amb d'altres companys de feina que, com la que escriu, també han fet els seus viatges amunt i avall per aconseguir els llibres de text amb descompte (al capdevall uns 50€ per curs).

Olor de colònia

El que si que he fet aquests dies de vacances ha estat llegir. Fa mesos que a la meva tauleta de nit s'acumulen llibres que començo a llegir però que no acabo, no m'enganxen. Però aquestes vacances si que he trobat un llibre que m'ha tingut entretinguda Olor de colònia, de Sílvia Alcántara.

És la primera novel.la d'aquesta autora que ja ha escrit la segona, És una obra coral, costumista, que descriu la vida i les relacions de diferents personatges en una colònia fabril. Relacions tèrboles, de mitges veritats i de mitges mentides, de fet com a tot arreu, misèries, però tot en un micromón del qual alguns volen fugir i d'altres no poden sortir.

Molts silencis, potsers excessius, com la vida mateixa, tot esperant el miracle que mai arriba. I on el que menys ho sembla  és el més maquiavèl·lic.

Un llibret que m'ha agradat  i que us recomano.

Bona lectura.

Em moro de calor....

Fa uns dies que l'aire condicionat de la feina s'ha espatllat (i em sembla que va per dies perquè s'ha trencat no sé quina peça que s'ha de demanar a vés a saber on....). Però només el que afecta a la meva àrea, així que, malgrat treballo en una magnífica planta diàfana, de la fresca/fred polar de que gaudeixen altres no m'arriba ni un bri.

Obrim les finestres però com que l'edifici és "intel·ligent" no hi ha manera que es generi ni un trist corrent d'aire.

Els que van ser més espavilats que jo, van córrer a demanar un aparell de l'època de mariacastanya però encara efectiu: el ventilador. Jo he arribat massa tard, i ja no queden unitats en stock a l'habitació dels mals endreços.

Així que estic fent una teràpia de xoc per a poder lluir el bikini (alguna cosa bona havia de tenir tot això, no? FORA TOXINES! i de pas quilets de més): suo de manera inexplicable (i això que estic asseguda i no faig esforç físic i porto un breu vestit de fil de tirants per poder sobreviure a la calor) i bec més de dos litres d'aigua en un matí.

Ara també serà fàcil que agafi una pulmonia: quan he d'anar al lavabo o marxar a casa, passo en menys de 10 segons del calor tropical al fred polar.... (clar, que tal i com estan les coses.... agraeixo tant el fred!. De fet, de tan en tant en passejo per a revifar-me, perquè la calor en dóna una mala gana.... ufff.... que em sembla que l'edat dels fogots s'acosta i la passaré fatal......).

Tornant de l'Escala

Sí, si, ja ha acabat la setmana de vacances anunciada, però em sembla que encara hi sóc allà dalt, gaudint del sol i de la tramuntana... si no fos perquè vaig cada dia a la feina, perquè he de cuinar per menjar, perquè he de demanar un nou mòdem que el vell s'ha espatllat, etc, etc, etc.

Realment aquests dies han estat de vacances, i quan dic vacances vull dir vacances. No he hagut de decidir res excepte què volia esmorzar d'un ampli buffet o què triava de la carta per dinar o sopar. Tampoc he tingut "temps" per apuntar nous posts a la meva llibreta (que també ha vingut de vacances) ni per obrir blogger per res. Pel que fa al correu si que he pecat, només per veure si les nenes havien estat acceptades a l'escola de música municipal.

Estones de platja, d'aigües fredes, amb distensió, fent castells de sorra o jugant a esquitxar-nos d'aigua han estat les activitats principals d'aquests dies, així com menjar gelats al vespre, caminades tranquil.les a peu pla, passejades en trenet i vaixell turístics.

I algunes imatges per recordar: sardinetes que neden al teu costat i sorra que es fica per tot arreu.

I sobretot, una frase per recordar, proporcionada per la imaginació de les més petites de casa:

Esto si que es vida! (en castellà, que sembla que els sona millor).

Infoxicació

Llegia fa un parell de dies un article d'El País titulat:
Atentos a todo... y a nada, i em va agradar.

Realment, m'hi reflecteixo, en certa manera.

Atenta quasi continuament als correus (de la feina, personals), a les xarxes socials, al bloc... pateixo el que alguns han denominat "infoxicació" (a mig camí entre la informació necessària i la intoxicació per l'excés de la mateixa, encara que m'autodefiniria com que no sóc dels casos més greus que hi han al món).

Realment llegeixo molt, però molt transversalment. La informació m'arriba i se m'oblida a la velocitat de la llum. 

M'agrada aquest món tecnològic, però no del tot. Encara m'encanta més pendrem molts "temps out of technology" i gaudir de parcs, amics, solete.......

Dia gris

Encara que el dia pintava que discorreria bé, el cel ha aparegut gris, cobert de núvols baixos.

Potser ha estat un senyal, o simplement una coincidència, però el meu jo ha quedat força trastocat quan he pogut veure com l'interior d'un amic es subjecta al seu cos per uns fils molt i molt prims. Sembla que en qualsevol moment es desplomarà, tot i que al mateix temps, amb un crit silenciós, demana: Salveu-me! Ajudeu-me! M'ofego!

Ell podia haver fugit quan m'ha vist, però ha volgut deixar passar un minut del seu temps per esperar-me, sabent que els seus ulls el delatarien.

Jo porto tot el dia pensant en com el puc ajudar. Què puc fer per donar-li la mà i ser una de les persones que junt amb la seva família el treguin del pou on ha caigut..... He de trobar la manera de comunicar-me sense que ell se senti encara més enfonsat.

Vida social...

Qui diu que les dones de més de quaranta, casades i amb fills petits no tenim una intensa vida social????????

Doncs us explico la meva agenda d'avui:

14:30 hores. Dinar amb "un home". (un dinar superromàntic de bocata al costat de la feina, això si, ell, el J., i jo sols, sense nenes vull dir, perquè sols, sols no, el bar és ple de gent.....).

16:45 hores. Recollir les nenes a l'escola i salutacions a tort i dret a les mares i pares de la classe de l'A.

17:00 hores. Entrega del regal a la mestra (bé, de fet no hi aniré perquè no he participat. Hi participaria si el regal involucrés a les criatures i no únicament a les mares. Per cert, a la classe de la C. també hi havia regal, però idem a l'anterior. No sé quan li donaran. Dec ser una mare superara!!!).

17:15 hores. Festa d'aniversari d'un nen de la classe de l'A. (ja veieu, és la segona, i ningú ja no m'ha dit res de regal conjunt, hauré marcat territori????) i xerrameca amb mares (tenim tema de conversa: la reunió de fa un parell de dies a l'escola).

20:30 hores. Donar de sopar a les nenes i esperar al J. veient "Tom i Jerry" (espero que serà algun capítol que no hagi vist, si pot ser......).

21:30 hores. Sopar amb les mares de la classe de la C. en restaurant gallec. Només mares!, es veu que per alguna raó que desconec només les mares podem quedar per sortir (res de coses mixtes o parelles). No conec a ningú. Hi vaig per conèixer a algú, i per poder fer "grup" també per la C., que de moment sempre va a remolc de l'A. (clar, que per això C. és la petita i A. la gran).

En stand by per als propers dies: sopar amb música amb les mares de la classe de l'A. i sortida amb dinar a un SPA amb "les amigues del bar de tota la vida". Uffff. se m'acumula la feina.....!!!!!! (ja veig que tot el meu món gira entorn a les mares.... però la cosa és així.... què li farem!!!!).

Primera setmana de vacances

A menys d'una setmana per a que acabi l'escola i comenci pròpiament l'estiu, els de casa ja estem pensant en la nostra primera setmana de vacances. Coincidirà amb la darrera del mes de juny, i després d'haver fet una petita volta al món pensant a on podiem escapar-nos (Gran Canària, Lanzarote, Menorca, Sardenya, París, Ametlla de Mar...), finalment ens hem decidit per l'Escala. Un poble que ja coneixem però que ens encanta (les petites platges al mig del poble, el passeig fins a Sant Martí d'Empúries....).

De fet, només anem a cercar descans, moooooooooolt de descans, i disfrutar del temps i de les activitats que fem en família....

Estem frisant per que comencin ja!

Trastos per "cuinar"

Ja ho deia en un post anterior (i a més, veig que el tema és cíclic, perquè fa just un any que pel cap em va passar el mateix, però això no m'impedeix tornar-hi, uff què previsible que sóc!!!!...), els trastos (o cachibaches) de cuina em tenen el cor pres. I mentre no deixo anar els meus desitjos/capricis, aquests es queden ben controlats dins meu. Però, ai, quan el meu cap em traïciona i em deixo emportar pel consumisme.....una sensació de que no tinc prou m'envaeix.... I ara, és difícil controlar-la.

tot va començar fa poc més d'un mes, amb una promoció dels formatges Philadelphia per aconseguir una Thermomix. Ja sé que no tinc lloc, etc..... però, i si em toqués? Seria meravellós! Molt millor que si em toqués un cotxe! Així, que vaig posar tota la família en dansa per poder participar més vegades... però res de res (què altra cosa podia passar?).

Pel camí, una companya de feina em va mostrar una "magnífica oferta de la marca Lekué" (en una d'aquestes webs que venen coses diverses amb més del 60% de descompte)... i no em vaig poder resistir: he comprat un motllo desmuntable per pastissos per només 8€!

La cosa és que la xarxa va plena de webs que venen el que sigui com superofertes, i per tot arreu rebo correus que em conviden a comprar més "trastos de cuina" en stocks (gelateres al Lidl, articles Iris, Taurus, etc.) a preus magnífics... i m'està costant molt reprimir-me.

Tot m'encanta! Tot em sembla baratíssim" A veure si poso seny!

Jo i els cogombres

Fa uns dies que els cogombres van amunt i avall, que si si, que si no.... en tot cas problemes per les exportacions. Els mitjans de comunicació van plens i les xarxes socials també. Fins i tot està circulant una iniciativa que promou la compra d'un quilo de cogombres per ajudar als productors espanyols.

Jo he pensat que potser m'hi sumaré (encara que no m'agraden gens els cogombres), però només si el producte és català.

Per què? perquè la gent de l'Ebre enllà són els que ens tenen una mania increïble, i d'entre altres són els que van provocar la crisi del cava, no fa tant. I què van haver de fer els productors d'aquí? Espavilar-se tot sols, com sempre.Obrir fronteres i nous mercats....

Doncs que els productors de cogombres també busquin altres solucions...., perquè el mercat té aquest risc, ara potser és l'ecoli però d'aquí no res potser és que hi ha un altre productor xinès o camerunès més barato que nosaltres, i llavors, què?

Però en tot això, s'han plantejat un parell de temes dels que ningú parla: per què no sempre comprem productes de casa i de proximitat? cal la sobreproducció alimentària que estem forçant i de la qual una part ja està prevista que es malmetrà?

Ah! per cert, una vegada més felicitem als que creen estats d'alarma sanitària.

El meu mini hort urbà

L'hort el dia que el vam plantar
(21 d'abril 2011)

L'hort, el 16 de maig

En plena crisi exportadora dels productes de l'horta de l'Estat espanyol, gràcies a les paraules dels "amics alemanys" (ells també parlen abans de saber si els cogombres espanyols són o no són els culpables de les morts i intoxicació d'alguns hamburguesos, i això que als germànics se'ls pressuposa un raciocini inigualable.....), jo us vull presentar el meu petit hort urbà.

Ja veieu plantat en un test, no dóna per gaire, però tot i així tenim: cibulet, menta, tomaquera cherry, alfàbrega, ungla de gat i, suposadament, edelweiss i julivert.

La menta i la ungla de gat, són els éssers més antics del lloc. Ja porten amb nosaltres un parell o tres d'anys. No cal fer-hi gran cosa per mantenir-les. A l'hivern sembla que desapareixen, però arribada la primavera, tornen a sortir soletes.

Animada per una veïna de l'edifici del davant on treballo, i que a mitjans d'abril va omplir el balcó de testos amb flors, jo vaig anar amb les nenes a comprar l'alfàbrega, el cibulet i la tomaquera. Ho vam plantar, i com veieu hi van posar uns cartellets, que al dia següent havien perdut la seva aparença original gràcies a la pluja.

Jo en el fons, no tenia grans esperances de que res de lo nou sobrevisqués..... però mira tu per on.... hem tingut èxit. I només he regat amb l'aigua de rentar l'enciam.....

Ara, les nostres amanides van plenes de cibulet, ja hem fet més d'un pesto amb l'alfàbrega i hem collit quasi una dotzena de cherrys (els hem repartit entre la família i les mestres de l'escola, i encara han aparegut en alguna amanida).

Estic encantada, malgrat que ni l'edelweiss i ni el julivert han fructificat (ja em semblava a mi que aquells sobrets amb llavors de regal no arribarien a bon port....).

La setmana F

Jo anomeno aquesta setmana F, perquè han coincidit dues coses: els festivals escolars de les nenes i la festa major del barri.

L'A. va actuar dimarts, i la C. dijous. Totes dues han passat una setmana de nervis, tan per pujar a l'escenari com per silenciar durant tot aquest temps quin seria el seu número (i això darrer, és molt difícil en criatures de 6 i 4 anys, perquè pel que he sentit més d'un ja havia xerrat "més de compte". Clar que nosaltres els hem ajudat, i en cap moment hem preguntat: què faràs? quina és la cançó que tarareges? per què vols que et faci una rotllana al terra amb cinta d'embalar? per a què són les botes d'aigua?).

I les actuacions van arribar. Pares, avis i tiets vam gaudir de l'espectacle. El primer dia va ser una sorpresa total veure els de P3, P4 i P5 (curs de l'A.) representant tot alló que havien assajat durant mesos, i que mostra tan l'esforç dels nens com de les mestres i l'escola. En homenatge a la primavera van ballar "Gotas de lluvia", "El saltiró", "Balanceig", "Shoop shoop song", "El ballet del rotlletó" (el ball de l'A.), "Les petites formiguetes" i "Seasons song".  Ho van fer meravellosament.

I al final, veure tots els nens dalt de l'escenari, amb les mestres i amb els alumnes de secundària que en dies així donen un cop de mà als petits i sentir que aquests nens: són els que pintaran un futur millor, em van fer saltar les llàgrimes (emocionant).

El dijous, ja no va ser tanta sorpresa, però igualment em va encantar veure de nou l'espectacle. La C. ballava "Gotas de lluvia" (simpatiquíssim), i em vaig tornar a emocionar amb la mateixa escena final.

Com sempre hi ha pares que es queixen: Mira que veure l'espectacle dos dies! Aquesta ha estat l'aposta de l'escola aquest any. Fins ara, cada dia de festival era un curs. Aquest any el mateix festival l'han fet per línies (i són 3!). Home, deixem respirar una mica a les mestres, que muntar això porta molta i molta feina. A mi, ja m'ha semblat bé. No estic esperant un espectacle professional que em sorprengui. Vull veure a les nenes i els seus companys mostrant molt del que han aprés (coordinació, habilitats motores, paciència, seguiment musical, coordinació, anglès, etc.).

I per acabar, festa major. Ja hem gaudit de l'espectacle infantil al parc, les titelles a la biblioteca, el correfoc pels carrers, i a hores d'ara, encara ens queden, el cercavila de gegants, les botigues al carrer, la fira, la cursa de barrufets i el concert-vermut. Ufff, quin finde!

Animals de companyia... al cap

Al llarg del curs hem rebut diverses notes de l'escola avisant-nos de l'existència de polls als caps dels nens. Fins ara, els de casa ens havíem salvat, però aquest cop no, i les tres dones hem hagut de seguir un procés de desparasitació a base d'una caríssima crema (que asseguren que funciona meravellosament) i d'una pinta de pues estretes de acer.... Vaja, meravellós com a entreteniment per passar la tarde! (em vaig recordar tan als micos femelles del zoo rebuscant pel cos de les seves cries petits paràsits).

Ara sembla que estem netes, però tinc com una obsessió i no paro de notar picors ni de passar la pinta per veure què trobo....

Ja ho sé que per això ningú dirà que som uns bruts, ni descuidats, ni de res de res (per cert, ja em avisat a l'escola), però jo em pregunto: no eren els polls un signe de brutícia? no ens rentem sovint, inclús massa, llavors com és que ens estimen tant? com és que a hores d'ara cada any a les escoles s'escampen tans polls? No vull semblar com aquella monja famosa quan la grip aviar per anar en contra de les farmacèutiques, però no hi haurà "algú" que es dedica a escampar els bitxets?

Ja sé que segurament la resposta està en que passa perquè passa.... però no m'és suficient, perquè no ho entenc, i a més, em fot per si els de casa els anem escampant pel món i pels caps dels amics malgrat la nostra vigilància constant.