Uh, oh, no tinc por.... o si.

Un any més, hem passat un dia en família a la Festa dels Supers, i amb aquest ja van tres post (1 i 2).

El grit de guerra d'enguany era el "uh, oh no tinc por", i com adult, i per mil i una cosa, he de reconèixer que com els nens també he de foragitar els meus fantasmes. I així ho vaig fer. Vaig cridar com mai, com els milers de persones allà congredades i al mateix moment: Uh, oh, no tinc por.

No tinc por a la crisi, no tinc por a les malalties, no tinc por a les responsabilitats.....Sóc conscient que no és la solució als problemes del dia dia, de la realitat, però, i lo bé que et quedes després de cridar (criteràpia, en podriem dir????).

El temps va aguantar, malgrat algunes gotes amenaçants, i com sempre tot i les llargues cues que vam evitar en el possible, vam passar un dia fantàstic amb pizza gratis i tot (aquest és el primer any que aconsegueixo que els de Terradellas em donguessin un tros, o millor dit, les cues).

Confraternitzant amb la comunitat xinesa

Ja hem començat a fer deures a l'escola. L'A. ja està a primer i tenim deures els dilluns, els dimecres i els divendres. Ella està encantada, i jo també de veure-la tant entusiasmada. De retruc la C. es posa al nostre costat i va fent dibuixos, i també una mica massa de soroll, per a que estigui per ella...

Però segur que aviat agafarem tots plegats els hàbits!

I un altre costum que afegirem a l'hora de fer deures segurament serà el que hi participi alguns dies una nena xinesa (de pares xinesos) de la classe d'A. Parlant amb la seva mare em va dir que estava preocupada perquè la nena tenia dificultats amb les coses de llengua, i ells no sabien si ho feia bé o no.

I aquí va sortir, una vegada més, el meu "ego altruista i ajudador" (amb lo bo i dolent de le paraules) i em vaig oferir per donar-lis un cop de mà. Així va ser, com divendres a la tarde va ser el primer dia d'aquesta petita "aventura". La nena va venir a casa (amb tota la confiança de la seva mare, sense haver estat ella primer ni res semblant, tan sols amb un paperet que jo vaig insistir de deixar-li amb les meva dades de localització) i totes tres nenes estaven encantades.

Les meves li van ensenyar la casa com si fos un palau (inclús ella va qualificar de "bonito" el safareig ple de trastos). Ella se sentia còmode. Van fer deures, van berenar, van dibuixar i van veure dibuixos. Tenien sintonia.

Em vaig sentir contenta.

"Compre fruta fea"

Aquest és el títol de la darrera Contra de La Vanguardia que he llegit aquest cap de setmana (Compre fruta fea), i m'ha agradat força, de fet, el suficient per voler compartir-lo al bloc.

Si quan alguna vegada llenço menjar que se m'ha fet malbé a la nevera (més de les que voldria) ja em faig una menjada important de coco (com ho he deixat perdre? per què no ho vaig cuinar? calia que comprés aquesta bossa de pebrots per 1€ si no tinc temps per estar a la cuina? amb la de gent que no pot menjar, etc, etc, etc....), aquesta entrevista m'ha aportat una visió menys MPGcèntrica i més global del malbaratament d'aliments que fem al primer món.

Clar que no he canviat, encara, els meus hàbits de compra/alimentació des de que l'he llegit, però si que m'ha fet ser una mica més CONSCIENT, i això ja ho dono per bo.

Un dia lliure, please...

Després de sentir l'altre dia la meva cosina P. que encara té a la "seva disposició" 32 dies de vacances (i quan dic DIES, vull dir DIES LABORALS), no puc més que tenir una "sana" ENVEJAAAAAAAAAAAAAA.

Jo en vull!!!! Encara que només sigui UN. Vull descansar de la feina....

Tenir un dia per mi! Un dia entre setmana, per poder mirar tranquil·lament que tinc a l'armari, triar-ho, fer bosses per la parròquia i anar-me a comprar alguna cosa. Per poder bloguear, faceboquear i tuitear sense miraments. Per poder anar al meu ritme. Per poder... jo què sé.... ser lliure?????

Però, no. No el tinc. Ja he fet totes les vacances de l'any. Ainsss!!!!

L'escombreta del bany, un reptil intocable....

Ja sé que em repeteixo més que l'all (de fet, ja vaig parlar del tema farà un any i mig a "Em fa grima anar al lavabo"), però és que noi!, avui a primera hora (a les 9! No feia ni 1:30 hores que l'havien deixat ben net) m'he tornat a trobar el lavabo brut (a la feina, és clar, perquè a casa de cadascú faci el que vulgui o el pugui).

I de tot plegat he tret una conclusió: l'escombreta del bany és una varietat de rèptil (tipus serp) que fa cosa tocar-lo, i per tant no l'utilitzem!

Senyors dissenyadors! No s'escarrasin més. No pensin en nous dissenys d'escombretes! No imaginin noves formes ni coloraines! Siguin com siguin, no tocarem les escombretes de bany!

En el món de les extraescolars

Ja hi som. Ja hem començat. Ja "fem" una activitat extraescolar!

I dic FEM, perquè qui la practica són les nenes, no jo, és clar, però jo també hi sóc portes en fora, durant dues hores allà, al peu del canó.

Han començat a fer música a l'Escola Municipal de Música, una hora a la setmana, però primer la petita de 17:45 a 18:45 i després la gran de 18:45 a 19:45. Per sort, al mateix centre i el mateix dia.

Què faig en aquest temps?

Deixar la C. a la classe i anar amb l'A. a la també biblioteca municipal, que està a menys de dos minuts de l'escola de música, i fer els deures i llegir-li contes. Si s'entreté sola, intentar connectar-me i escriure un post en el meu miniordinador o intentar llegir el diari (aquestes dues coses, passen molt rarament...). Després tornar a l'escola. Recollir a la C. i deixar a l'A. Tornar a anar a la biblioteca. Llegir de nou contes per la C (ja ni intento connectar-me ni llegir res "de grans"). A l'hora, tornar a l'escola, recollir a l'A. i marxar cap a casa (a la qual arribem en poc més de 5 minuts, en cotxe, és clar!).

Ja veig que aquest any seré una gran usuària de la xarxa de biblioteques!!!!!

Volgudament, tota activitat extraescolar acaba aquí, que per ara penso que ja és suficient per elles i per mi.

Reprenem la nostra vida????

Possiblement és molt d'hora per afirmar que recobrem la nostra vida després de dos mesos, però.....

Fa dos dies que la sogra ha tornat del periple hospitalari després de l'operació, i sembla que la cosa va per bon camí.

Si més no, després d'aquest 60 dies, avui diumenge, hem fet la nostra sense tenir el cor en un ai constant.

Hem matinat molt, i hem fet una matinal d'escalada amb la gent del club excursionista al qual pertanyem. No en sabem, però veure com han gaudit les nenes i el J. grimpant pels còdols de Montserrat ha estat molt gratificant, malgrat els pendents, els mals de cames i el cansament.

Però el dia no ha acabat aquí. Després de dinar a casa, tarde de passejar i viure el mercat medieval que han plantat durant tres dies davant de casa... Passejada en burrets, tiovivo manual, jocs de fusta i manualitat en ceràmica freda per les nenes. Fuets, bull i codonyat per mi. Músics i malabaristes de carrer per tota la família.

Un dia llarg i ple, tot i l'esgotament.... fins i tot, pensem en que potser podríem marxar un cap de setmana.....seguint el que ens ha dit al J. i a mi la nostra "corrúpia": "dediqueu-vos més a vosaltres que esteu massa pels demés".....

Comunicar-se

Darrerament, estic tenint la sort de poder veure alguna que altre peli de les que m'agraden: romàntiques amb embolics i final feliç. D'aquelles que pots deixar anar quatre llàgrimes ben bones que desintoxiquen de tot el que passa pel cap, al menys momentàniament, i que no tenen que ser per a cinèfils (jo no ho sóc, per suposat).

Això m'implica anar a dormir més tard, i patir una mica de son al matí, però em compensa.... què li farem!

En totes el denominador comú dels embolics de les parelles és la falta de comunicació, per això o per alló. Els mals entesos sempre arriben de la mà del deixar fer, de l'esperar que l'altre ho endevini, de trobar el moment, del silencis, del suposar, de l'orgull, del no saber com parlar... (coses que en un moment o altre de les nostres vides de parella també passa). I el final feliç arriba després d'haver parlat, d'haver posat els punts sobre les is, d'obrir-se i reconèixer els propis sentiments vers l'altre.... (i apa, jo a plorar....).

Per això, jo que sóc de mena "xerradora" (potser massa i tot), quan estic veient les pelis, a més de plorar, em ve al cap una cançoneta de Presuntos implicados, que aquest estiu les meves filles han descobert i que canten amb sentiment, tot i no entendre el significat de la lletra: Tenemos que hablar.

Aaaaaaggggggggggggggggrrrrrrrrr.... no m'ho puc creure.....

Avui entra la tardor i diem adéu a l'estiu (je, je, je....) i l'A. ho ha fet A LO GRANDE! (per això la repetició de la imatge de no fa tants dies en un altre post meu anomenat "No és un malson, però quasi", però més gran).

Si fa 15 anys el J. i jo estàvem a Posadas (Argentina) un dia com avui celebrant l'entrada de la primavera (si, si, primavera que per això són dels que estan cap per avall).... avui, ui avui....

... avui hem rebut la nova estació a urgències de Sant Joan de Déu (un hospital que encara no coneixia).

Vist ara, no ha estat més que un ensurt, però al principi pel meu caparró crec que ha passat de tot.

L'A. ha patit una lipotimia a l'escola. Ens han cridat, han avisat al 112, el J. ha arribat en taxi just quan marxava l'ambulància, s'ha deixat el tupper al taxi i l'hem perdut, jo que estava arribant amb cotxe a l'escola no els he enganxat i he seguit directament cap a l'hospital, han atés a l'A. de seguida, he arribat i ens han donat l'alta.

Ara ja està tot, de moment, tranquil·litat.... però estic quasi segura que d'aquí a quatre dies m'agafarà alguna mena d'atac de nervis, perquè anem d'ensurt en ensurt...

... un ensurt el dimarts. Els metges van decidir traslladar de nou la sogra a una altre clínica per a seguir en observació per les patologies (menys greus que el que ens van avançar) que sembla que té de medicina interna (la ferida de la intervenció, sembla que està bé)....

... i un altre ensurt ahir mateix. Vam tenir al sogre "desaparegut". Vaig parlar amb mossos, guàrdia urbana, urgències sanitàries, emergències i telèfons d'atenció ciutadana, i ningú tenia notícies d'ell, i per suposat no responia al telefon. Finalment el vam localitzar ingressat a la mateixa clínica que hi ha la sogra.... Ell no s'havia trobat bé i se'n va anar sense avisar-nos... Però d'urgències tampoc ens van avisar... Ell va dir que la seva dona era ingressada allà i que l'avisessin, però creiem que el van prendre per algú que no tocava ni quarts ni hores, si més no, en aquell moment....

El que explico no és broma, encara que ho sembli, i fins i tot ara em puc riure....però ahir.....


Vinga, vaig a respirar a fons i a seguir.... Bona festa de la Mercè!

El cap a no sé on.....

He començat "divinament" aquest matí (i això que les nenes s'han despertat unes quantes vegades durant la nit....). He sentit de nou el FRED a la cara quan he sortit per la porta i encara no era de dia.... La meva rebequeta de llaneta era òptima, i m'ha donat una sensació d'escalforeta que de seguida s'han transformat en "sensació de benestar"....

Tot pintava bé, malgrat la intensa setmana de reunions escolars que se'm presenta.... El meu tupper ple amb un arrosset de bolets.....

...però arribo a la feina i.... missatge del calendari de l'ordinador: "Avui dinar amb T." Quèeeee?????? Com ho havia oblidat????? Per què em vaig passar ahir gran part del dia cuinant???? (si ja sé, ho tinc per demà, però tan contenta que estava jo d'haver fet els "deures"!!!).

I de sobte, m'han vingut al cap els darrers "despistes": descobrir al mirall de l'ascensor de la feina que portava unes sandàlies verdes enlloc de les beige que pensava que m'havia posat, portar una tassa de llet buida al bany o guardar una llauna buida a la nevera......

Espero que la tardor em centri una mica més.....

Vida sana (I)

A partir d'ara hauré de ser com la noia de la foto (rossa, amb roba esportiva i només m'alimentaré d'api i pastanaga).....

Si ja m'ho pensava jo que no havia de passar cap revisió mèdica si no era per OBLIGACIÓ.... però, com que aprofito tot el que és gratis, doncs, res, que em vaig apuntar a la passar la revisió mèdica anual de la feina (podeu llegir el que vaig escriure al respecte l'any passat...), tot i que era el dia després de tornar d'aquella setmaneta de vacances a l'Escala (qui m'havia de dir que serien totes les meves vacances d'enguany?).

Et voilà! Ja fa dies que m'ha donat el resultat, però la veritat, com que no m'ha fet gaire gràcia, fins avui no he volgut parlar d'ell.

TINC COLESTEROL! JO COLESTEROL?????!!!!! Segons diu l'informe MODERAT. Uff, i em recomanen fer vida sana: no fumar (si jo ja els vaig dir que no fumava), pujar escales (home és cert que no camino en excès però per casa no paro asseguda ni per sopar), ballar (ara m'hi posaré a l'oficina!), treure el gos a passeig (eh!!!???? si jo no tinc gos), menjar variat (doncs jo que em pensava que ja ho feia) i cardiosaludable (ara he de menjar formatge tronchón enlloc d'idiazabal, bahhh!), mantenir el pes ideal (però si des de primers d'agost hauré perdut tres kilos), etc.

En tot, cas, això TAMPOC ÉS CAP IMPEDIMENT PER A REALITZAR LA MEVA FEINA. Sóc APTE SENSE RESTRICCIONS.

Primer dia d'escola

Són poc més de les 6 del matí, i ja estic llesta per anar a la feina.....

Tot un rècord, tenint en compte que he de sortir de casa a les 7 per poder entrar a treballar a dos quarts de 8.

I no és que sigui previsora, no, és que m'he despertat a les 5:30 convençuda que ha sonat el despertador i que eren les 6:30 hores.... (això és el que passa per mirar el rellotge a les fosques que està a la tauleta del J., i fer-ho sense posar-me les ulleres. Ho confesso, sóc bastant miop....).

Tot plegat deu ser que les nenes ahir em van transmetre la seva emoció per començar avui un nou curs, estrenar cartera o mitjons, i jo un nou horari, que em permetrà recollir-les dues tardes a la setmana, i això tan a elles com a mi ens fa molta il·lusió.

Tot plegat deu ser, que el cansament i els nervis de tants dies d'hospital i el no dormir d'una tirada per les nits m'han fet la seva pròpia jugada.

Tan se val. Avui arribaré a l'hora i amb aquest post fet.

Bon primer dia d'escola, per nens i pares! Comença el curs 2011-12! Que vagi bé!

15 anys junts, 15 anys per recordar

Un any més arriba el 7 de setembre i el  J. i jo celebrem que fa anys, 15, ens vam casar, que vam decidir compartir dia a dia les nostres vides.

I així ho hem fet i seguim fent-ho!

Parelles del nostre voltant s'han desfet (estranyament no dels amics propers), perquè la vida té aquestes coses, i de vegades ens fa pensar de si nosaltres passarem pel mateix. Però no cal pensar més enllà. Cal seguir vivint el nostre compromís.

Subscric tot el que ja vaig dir l'any passat en un dia com aquest, però avui (i gràcies al MILLOR REGAL QUE EM PODIA FER EL J. AVUI, una tirallonga de missatges SMS que m'ha enviat durant tot el dia) vull recordar el que junts hem viatjat (tranquils, no serà un passi tediós de diapos després d'unes vacances, només un apunt i un record, dels pocs que la meva memòria de mosquit conserva).

• 1996: Argentina. Viatge de nuvis amb motxilla pel nostre compte. Pel record: tangos al Cafè Tortoni de Buenos Aires, la roba mullada al apropar-nos a les cascades d'Iguaçú, la por al cos al visitar les missions jesuítiques del Paraguai i l'estranya trobada amb un "andinista" de Mendoza.
• 1997: Tailàndia i Açores. Vacances i Cap d'Any. Pel record: a Tailàndia no vam anar, un marcapassos d'urgències al sogre dos dies abans de marxar ho va impedir. Açores??? on estan? ens van dir a l'agència de viatges i primer Cap d'Any fora de Barcelona.
• 1998: GR-11, París-Eurodisney i Finlàndia. Vacances d'estiu. Pel record: jo no vaig fer el tram final del GR-11 al País Basc i el J. no va venir a París, i això que no estàvem barallats, només que volíem fer coses diferents i ens ho vam passar bé. De Finlàndia, el creuer Turku-Estocolm ple de gent bebent i comprant alcohol i descarregant-lo dins de cotxets de nadons....
• 1999: Istambul, Sarajevo i Londres. Pont de Sant Joan, setembre i desembre. Pel record: el mercat d'espècies d'Istambul, els venedors, els burques negres i una frase: "amigo, visca el barça! ¿cuántos catalanes vendrán estos días?". El record de la guerra de Bòsnia a través dels ulls d'uns joves que la van viure, tot i que a Sarajevo només hi va anar el J. en un intercanvi amb la Universitat de Barcelona. Londres: el meu únic viatge d'"amigues" que he fet mai.
• 2000: Síria i Jordània i Repúbliques Báltiques. Setmana Santa i vacances d'estiu. Pel record: perdre la Lonely Planet a Madaba i recuperar-la a Amman, una rosella enlloc de rosa per Sant Jordi, creuar la frontera síria en un taxi de contraban, la il·luminació verda de les mesquites, les cagarrines a Damasc i la llum del capvespre a les capitals bàltiques on les coloraines dels edificis ens cridaren l'atenció.
• 2001: Seattle. Vacances d'estiu. Pel record: Gratacels de veritat, sol (malgrat diuen que sempre plou a Seattle) i una autèntica Parade amb reines de la bellesa a cavall, bandes escolars i pseudocapellans lloant a Crist.
• 2002: Eslovènia. Vacances d'estiu. Pel record: 5.000 kms de carreteres, pluja i molts dies de dormir en tenda de campanya.
• 2003: Madeira. Vacances d'estiu. Pel record: primera estància en hotel de 4 estrelles amb esmorzar inclòs, caminar i caminar per les "lavades" i comencen a arribar les cigonyes amb criatures a casa dels amics.
• 2004: Malta i Tirol. Pont de Sant Joan i vacances d'estiu. Pel record: la xarxa d'autobusos radials de Malta, un país que el meu imaginari havia fet més exòtic del que és i últim vol en avió fins al present. Viatge austríac amb àmplia parentel·la (érem 8) per sort en cotxes de 4 i no en autocaravana per 8 que era la primera intenció, pseudo October Fest a l'agost i espectaculars paisatges al Glossnocker.
• 2005: Barcelona. Pel record: neix l'A. i la nostra vida transcorre des de febrer a juny a les instal·lacions de l'Hospital de la Vall d'Hebron. INICIEM EL GRAN VIATGE COM A PARES! Al desembre ens atrevim a anar a Niaux amb la nena i tornem corrents per una febre. Què novats érem!
• 2006: Cerdanya i Ribagorça. Pel record: potitos amunt i avall i compra de biberó a Puigcerdà, tots tres sopem al refractori de la catedral de Roda d'Isàbena, un desig formulat molts anys abans i la C. comença a fer-se visible a través de la meva panxa.
• 2007: Vall d'Aran i Aisa (Osca). Vacances d'estiu. Pel record: els plors de la C. amb sis mesos a l'hora de dinar i sopar al menjador de l'alberg i algunes paraules d'ànims d'altres pares "això no serà sempre així" (i jo no m'ho creia) i que ens confonguin amb peregrins del camí de Sant Jaume a Jaca dels autèntics per portar les nenes en motxiles a l'esquena.
• 2008: País Basc. Vacances d'estiu. Pel record: les ovelles fan muuu i les vaques beeee, donar de menjar als cavalls de la casa rural i jugar amb un gosset anomenat Txiki.
• 2009: Araós (Pallars Sobirà). Vacances d'estiu. Pel record:  pesca, una mica trucada, de truita de riu.
• 2010:  Aragüés (Osca), Cerdanya i Vall-de-roures (Matarranya). Vacances d'estiu. Pel record: collita de maduixetes silvestres, excursions a llacs d'alta muntanya i per gorgues, banys en una mini piscina d'aigua calenta, passejades a cavall, mojitos i queimades.
• 2011. L'Escala. Vacances a primers d'estiu. Pel record: una frase de les nenes assentades a l'hora d'esmozar: "Això si que és vida!" i platja sense sorra enganxifosa.

 (ara que ho he escrit veig que m'és impossible recordar només una cosa de cada... I'm sorry!, però mira, és una bona manera de fer el post 301, una xifra que comença a no estar malament, oi?).

A on diu que anem ara?????

Poc més d'una setmana després que anéssim amb la sogra a urgències de la Vall d'Hebron, el nostre periple hospitalari encara no ha finalitzat.

Hi vam entrar per una insuficiència renal que l'equip mèdic de la secció d'estàncies de curta durada (no érem ni a urgències ni estàvem ingressats en planta, aquest lloc és una mena de llimb....) li han curat en aquests dies. En paral·lel li van detectar que al genoll operat hi havia una infecció per un clau de la pròtesi.... Li anaven curant.... Més en paral·lel els metges/serveis socials van iniciar els tràmits per derivar-la a un centre sanitari de recuperació i rehabilitació (uff, menys mal, alguna cosa que sortia pràcticament sola i que ens suposava poc desgast)....

Dissabte al vespre, la infecció del genoll és més aguda. Diumenge, ara venen i van traumatòlegs i.... derivació a urgències de traumatologia de la Vall d'Hebron.... i posteriorment, derivació a la clínica i equip de traumatòlegs que van operar-la per a fer seguiment i la intervenció que creguin oportuna.....

Esperem que ara ja tot s'arregli, ara que la iaia tornava a ser la que era abans de l'operació (i em refereixo als ànims, la veu, les paraules....) i que els tràmits que haurem d'iniciar de nou per a la derivació al centre de rehabilitació no ens siguin excessivament feixucs....

Jo gran part d'aquesta història l'he viscut des de casa, algú s'ha de quedar amb les nenes, però us podeu imaginar que el telèfon a casa no para ni un segon aquests dies.....

Estiu 2012

Quan tot just acaba de començar a la feina, i les properes vacances em queden molt i molt llunyanes, HE REBUT UNA CARTA....

...d'una amiga de la família, parlant-nos de les vacances del 2012, per a que les comencem a planificar....

Guauuuu!!! quina previsió!!!!

Llegint així, sense pausa, he entès que ens convidava a passar 15 dies a Seattle, coincidint amb uns amics comuns francesos....

Els ulls m'han fet guspireges i el cor m'ha donat un salt d'alegria! Oi i tant que volem anar!

De facto, durant un segon he vist la imatge de nosaltres quatre a aquesta ciutat de la costa oest dels EUA (i he recordat el viscut quan hi vam estar el J. i jo ara ha fet 10 anys). Però de seguida he dit en veu alta: Bé, ja veurem com tindrem la situació familiar d'aquí a un any!, ara que per poc que pugui.... (sempre el cap fent d'esgarramoments....).

Després d'una primera llegida, l'hem rellegit i rellegit, i al final hem vist que no ens convidava a Seattle sinó a trobar-nos a Tolosa de Llenguadoc on viuen els altres amics..... (què malament porto l'anglès!).

Bé, no és el mateix, però tampoc està mal com a projecte de futur per les vacances del 2012, oi????

D'on he tret la fortalessa???

Acabo d'arribar d'urgències (hem hagut de portar a la sogra) i estic sola a casa (el J. s'ha quedat amb la seva mare que s'estarà uns quants dies hospitalitzada i les nenes estan amb els meus pares).... Uff, la d'anys que feia que això no passava (com a mínim 6....!!!!), però aquest no és el tema d'avui.

I aquí asseguda al llit em descobreixo a mi mateixa molt més forta davant la malaltia del que jo mateixa m'imaginava. Ja no se'm posa de la mateixa manera el nus a l'estómac quan cal anar a urgències. Ja no em fa tant de mal la panxa quan penso en que un dia o altre tots deixarem aquest món.

Mai abans m'havia imaginat així de serena enfront la malaltia i la mort (jo que sóc una bleda, bleda i ploro amb els anuncis), i em sorprenc.

Crec que amb tot el que ha passat aquest estiu he madurat molt en aquest sentit. I estic segura que també ajuda a sentir-me forta saber que estem amb els que estimem quan hem d'estar, de manera incondicional, prioritzant el que s'ha de prioritzar, sacrificant-nos, essent pacients, transmetent-les el millor de la nostra persona, prenent les millors decisions possibles per ajudar-los en el seu benestar i anant amunt i avall tan com sigui necessari..... perquè sé que hem compartit vida...

Les coses bones de les no-vacances

A poques hores de començar a treballar i donar per acabades oficialment les meves vacances, crec que necessito fer una valoració del que ha suposat de positiu (sense ordre d'importància, només una relació) les no-vacances (del negatiu, ja us podeu fer una idea: el no fer-les en si, no canviar d'aires, veure la cara de circumstàncies quan demà ho digui a la feina, bla, bla, bla, bla).



Coses bones de les no-vacances

• He pintat la barana del balcó, que ja calia
• Tinc tot el material escolar per l'A. a punt
• He fet molta vida a casa i veig que sempre que pugui vull treballar
• Veure que les coses van com van i que s'han d'acceptar i intentar reconduir-les
• Que no sé perquè passo les vacances en cases de turisme rural en les quals he de rentar els plats a mà, quan a casa ho fa el rentavaixelles
• L'A. a après a anar en bici
• M'he pogut dedicar més al món blocaire
• Confirmar que una bona parella al teu costat és sensacional
• Adonar-nos que no som tant forts com ens creiem
• Haver gaudit igual d'intensament de les nenes
• He netejat més que mai casa meva, per no parlar de la planxa
• Pots desconnectar també de la feina, que ja és un què
• Saber que no tothom fa vacances
• Verificar de manera empírica que la crisi és més important del que de vegades ens volen fer creure i que al barri s'ha quedat molt més gent que altres anys
• No veure la tele
• Reviure vacances d'altres anys, i que havien quedat oblidades al fons del nostre caparró
• I finalment, que les vacances són un invent modern, i que és pot viure sense VACANCES (més o menys, per això ho escric amb el cos més petit que puc), però desitjo amb totes les meves forces fer VACANCES l'any vinent.

Port Aventurintzant-me

Dijous 18 d'agost. Primer dia a Port Aventura (i això que porta 15 anys en funcionament!!!!).

Com que no sóc gaire amiga de les grans atraccions com el dragon khan o l'huracán (lo meu és més el tiovivo i com a molt els autosdexoc....) tampoc he trobat a faltar en tot aquest temps no ha ver trepitjat aquest parc temàtic.

Però ahir, m'en vaig anar amb les nenes i els meus pares. Aquests últims, portaven dies amb ganes d'anar-hi. Els feia molta il·lusió tornar per segona vegada (i última, segons han dit), però aquest cop amb les seves nétes i veure-les gaudir.

Perquè a més, va ser així, van gaudir molt (atraccions amunt i avall i espectacles), malgrat la calor suportable i les cues acceptables. De fet, hi vam estar 11 hores (que és diu ràpid, però no ho és tan quan vas tot el dia a peu amb dos marreques de 6 i 4), i si bé quan van pujar al cotxe es van dormir, durant el dia van donar poques mostres de cansament.

Jo com no, vaig pujar a quasi totes les atraccions que elles (per acompanyar, je, je, je), i he de reconèixer que en alguna vaig pensar en un primer moment: PER QUÈ NO ELS HI HE DIT QUE NO PODIEN PUJAR????, però després..... GUAU!! he cridat com la que més i apa, a descarregar adrenalina....

Un bon dia, i he de dir que m'han quedat ganes de tornar..... a un parc temàtic (sigui aquest o Eurodisney, for instance....) encara que voldré fer nit, per no perdrem res de res.

De 4 a 2 rodes....

....Aquest és el gran èxit de la nostra A. avui. Per fi ha aconseguit rodar en bici de només dues rodes.

Mitja hora de provatures, i VOILÀ! amunt i avall tota segura i ben contenta.

Potser ha estat gràcies al nou casc fucsia que ha estrenat, o no, però el cas és que ja sap anar en bici de dos rodes.

I veient-la, he m'han vingut als ulls les imatges de com jo vaig aprendre ja fa una eternitat: amb una bici vermella, com la d'ella, per aquestes mateixes dates, i per un camí de cabres al poble de la meva mare, enlloc d'en una plaça d'asfalt..... Gràcies a Déu, una altre gran diferiència. Ella està sencera, i jo el primer dia vaig donar-me el primer gran pinyo en bici que em va deixar el braç quasi atrofiat durant més d'un mes.

Per cert, crec que la petita C. no esperarà fins els 6 anys per anar amb dos rodes......És molt més decidida i de fet avui ja ho ha volgut provar.....

Muntanya i mar

Diumenge, vam tenir quasi tot el dia per nosaltres quatre (el J., l'A., la C. i jo mateixa). Després de molts dies, el dia era per a estar plegats, des de bon matí.

Per oxigenar-nos, havíem decidit que aniríem a Montserrat a fer una caminadeta. De fet no és la primera vegada que ho fem això d'anar-hi en moments d'estres sobretot emocional, per exemple quan l'A. ja portava dos mesos a l'incubadora després de néixer. Per mi Montserrat té un no sé què --serà per la distància, perquè és muntanya o pel seu misticisme--, que m'agrada molt d'arribar-m'hi en aquests moments.

Sense presses, i després d'algun rifirafe entre les nenes, vam sortir de casa. Era una mica tard, i el que ens va obligar a canviar els nostres plans sobre la marxa mentre estàvem a la cua d'entrada del pàrquing del monestir.

Nova destinació: Can Massana. Una breu excursió a les restes de la torre del telègraf per tots quatre, i una de més llarga fins la Foradada del J. i l'A. després de dinar (aquesta nena ha sortit al seu pare en això de la muntanya!). Bon dia de quasi desconnexió del dia a dia.

El dilluns, ens va portar a la platja de Castelldefels per la tarda. Molta gent, però millor platja que la del Prat!

Una bona remullada i veure lo bé que s'ho passen les nenes en aquest medi, també va ser com aigueta de maig pels nostres ànims, tot sabent que l'endemà el J. ja començava a treballar, i que "les vacances familiars d'enguany no han existit i que no en tornarem a tenir fins el 2012". Perquè com diu el J., tot el que ha passat aquest estiu no ho portem tant bé com ens pensàvem.... a estones, és clar.