Troballes a la nevera

Ja han passat aquests tres primers dies del Nadal. Per davant encara queda Cap d'Any i Reis. Vaja, més àpats pantagruèlics....

I pel camí, a menjar de restes, i a preparar dinars amb totes les troballes que apareixen a la nevera i al rebost.

Com sempre em passa, no preparo una carta amb el menú (sé de qui ho fa i potser per l'any vinent ho faré triant la tipografia més bonica i imprimint-los en l'HP), i en conseqüència, sempre se'm queden coses per posar a taula (recordeu que ja he parlat a vegades de la meva mala memòria).... És clar, que també hi ajuda,  les mil mans dels convidats entrant i sortint de la cuina, volent ajudar.

Aquesta any no van sortir a la taula, uns musclos al vapor, uns llagostins a la planxa, unes boletes de patates, el paté de salmó, un formatge de tupí, el carpaccio (de sobre, comprat a l'Hacendado, però molt bo) i el pseudocaviar del pobre.

Bé, ara que sóc conscient de la seva existència, ja pensaré com apareixeran als nostres plats dels propers dies.... (tot i que llagostins, musclos i carpaccio, a dia d'avui, ja han "desaparegut").

Davant l'adversitat, postitivisme

El racó més nadalenc de casa nostra

Fa poc més d'una setmana, la veritat és que tenia ganes que les festes de Nadal ja haguessin passat. Encara no havíem parlat amb el J. de com les celebraríem. La seva mare estava molt fràgil a casa, i a més rondava el tema del seu germà, una mena de fill pròdig amb tots els ets i uts (tema que m' --ens-- incomodava). Vam trobar una mena d'"entente", entre casa dels seus pares i casa dels meus (fins l'any passat, els seus pares sempre passaven els Nadals a casa nostra, en una contínua barreja de les dues famílies prou bona).

I gràcies a la màgia, de sobte va aparèixer el follet del bosc Voki, que ens va donar una nova perspectiva de les festes que s'apropaven, en encoratjar-nos a anar al bosc a buscar el tió (vegeu el seu missatge). I vam anar, i el vam trobar, i durant una setmana l'hem estat alimentant d'allò més bé per a que la nit de Nadal ens cagués moltes cosetes....

Però com que les coses no podien ser d'una altre manera, a meitat setmana, de nou la meva sogra va ser ingressada, i de nou, els fràgils plans els vam haver de canviar.

I com sempre, com si un àngel ens acompanyés, els dies no han anat gens malament. Ens hem pogut reunir, celebrar amb tranquil·lat el Nadal. Essent pocs, anant amunt i avall, però amb ganes. Retrobant a la família, i recuperant una estranya normalitat amb l'ausent. Hem fet cagar el tió, hem menjat escudella i carn d'olla i canelons.

Desitjo que l'any vinent ens sigui propici.


BON NADAL!!!!

L'innocència dels nens en Nadal

S'acosten dies en que tots ens omplim la boca del que valorem que els nens mantinguin la seva innocència en aquestes festes. Que continuïn creient que els Reis, Papa Noel o el Tió existeixen. Que els regals els estan fabricant uns elfs en un lloc amagat...Que la màgia existeix! 

Però en aquesta societat consumista en la que estem immersos és tan difícil mantenir el secret que no entenc com que amb set o quatre anys no descobreixen que tot plegat és una bona mentida dels pares (i mira que diem que no es poden dir mentides!!!).

Avui he anat al centre comercial per comprar unes coses pel festival de l'A., i vinga gent amunt i avall plena de paquets, gent fent cua per embolicar les joguines en una paradeta al bell mig de tot (allà on no passa desapercebuda ni per casualitat) i gent comprant carros sencers de joguines a l'hiper (inclús acompanyats amb els nens, d'uns dos anys, suposant que el dia que rebin el regal no el reconeixeran).

Elles han dit: Mira mare aquí emboliquen regals!!! I jo he pensat: Glupppsss!!! 

Però la cosa no ha passat d'aquí, tot i que jo ja m'estava preparant una SUPERMENTIDA per sortir del malpàs.

Senyors (els dels centres comercials i la societat en general), no podríem ser una mica menys ostentosos en aquests dies de què tot es pot comprar i deixar més espai per la il·lusió?????

A algú segur que li pot interessar...

Divendres a la tarda. Després d'algunes hores de moure llibres i mobles a l'estudi per fer-lo una mica més "aprofitat", el que hem aconseguit és treure dels prestatges: dos bosses de vídeos i un carro de la compra ple de llibrots.

Dels vídeos, com que no tenim ja aparell reproductor dels mateixos, conservarem només els del nostre casament (tres), que ens van fer els cosins en un dia tan memorable (ara convenientment els portarem a una famosa franquícia per a que ens els digitalitzin, ens hem de modernitzar, oi???).

Els altres vídeos i els llibres els he portat directament a la biblioteca del barri. Però no els ha interessat res pel seu fons, i he estat convidada a deixar-los en una taula oberta per a que tothom agafi el que hi ha lliurement segons els seus interessos....

I així ho he fet!!! Segur que hi ha algú que li pot interessar allò que a mi ja no em fa servei.... I sembla que és així, perquè per una altre raó he passat per la biblio poc abans de tancar, i ja no quedava res a la taula....

Ara tinc, una col·lecció de posagots del J. que no sabem què fer, algú li interessa????

M'en vaig tranquil·la a la feina

Alguna vegada ja he comentat que a casa el J. s'encarrega de les nenes pels matins i jo per la tarde.

Però ahir, vaig tenir unes molt bones sensacions, quan a les 7 del matí jo sortia per la porta de casa per anar a treballar, i el J. es va quedar a la cuina, davant el foc, preparant una truita per a fer-li un bocata a l'A. que anava d'excursió (més tard i com cada dia, aixecaria les nenes, esmorzarien plegats, les ajudaria a vestir i les portaria a l'escola).

Realment, la parietat de les tasques a casa no vol dir exclusivament repartir-se les tasques al 50%, oi?

Amb el ferum al nas

Crec que a mida que em vaig fent gran, les olors (bones i dolentes) s'em presenten més intenses al meu nas, i quan arriben, s'em queden durant hores.

Si són agradables, no passa res, ho gaudeixo. Però les altres, sembla que encara em persegueixen més, i em resulten quasi insoportables.

Avui mateix, he sortit a dinar al restaurantet del costat de la feina, i una olor per mi desagradable i molesta (la qual sóc incapaç de descriure, ho sento) m'ha perseguit tota la tarde fins que he arribat a casa (dutxa i canvi de roba han estat les teràpies de xoc aplicades).

És una mania poc d'acord amb el meu tarannà habitual, però és que m'ha quedat impregnat jersei, cabell, abric....i NO HO SUPORTO!!!!

Ainsss, a més aquesta sensació de que sóc jo la que faig ferum.....

I ja no us parlo de l'olor de peus a l'estiu que de vegades m'arriba del meu company de feina quan ve en sandàlies, és una ferum que m'és impossible foragitar. Ni posant-me litres de perfum ni enxopant un mocador que mantinc constantment al nas aconsegueixo vèncer'l.

Un creuer fora de sèrie, de Sílvia Soler

Com ja he dit públicament alguna altre vegada, entre la feina, la casa, la família i els blogs, la lectura de llibres a paper és de les últimes coses que faig.

I quan llegeixo, han de ser coses "lleugeres".

I tant lleugeres! Aquest cop ha caigut a les meves mans el llibre de la Sílvia Soler: Un creuer fora de sèrie.

L'he llegit en poc més de 2 hores (una mica fraccionades, això sí) perquè total són 155 pàgines amb lletra grossa.

La narració, fàcil. De fet són com dos històries en un sol llibre. He trobat que ha estat una lectura fluixa (tant que em va agradar Petons de diumenge, i uns anys abans, 39+1). No m'ha satisfet ni m'ha tret grans somriures amb les situacions lleugerament límits que relata. No m'ha emocionat. Si que hagués necessitat, però, un arbre genealògic al costat per situar alguns dels personatges en algun moment.

20-N

M'he despertat d'hora. El dia a dia de la família (en sentit ampli), els peus freds (molts dies m'he de posar mitjons perquè si no sóc incapaç de dormir-me) i dues nenes al llit fent voltes, somiant i fent sorolls amb les dents han estat les tres causes detonants de que un diumenge al matí estigui llevada i davant de l'ordinador a les 7.

He mirat per la finestra, i he vist una pancarta electoral. I ho he recordat. Avui és dia d'anar a votar! Ho faré, per creença democràtica, encara que cada vegada estic més convençuda que qui mana no són els polítics que escollim o no, sinó una elit econòmica qui és qui marca les directrius de tots segons els seus interessos.

I també he recordat que avui fa molts anys que aquest país també es va despertat desassossegat, com jo avui, perquè el dictador havia mort i no se sabia què passaria (no vull comparar les dues situacions, però, a mi llavors no em va preocupar gens ni mica que Franco hagués mort, tenia 6 anys!!!!, i en canvi la meva vida de cada dia sí que m'amoïna actualment).

Compra en grup

Nova experiència laboral!!!!

Avui uns quants de la feina hem fet una compra conjunta, per Internet, de trastos de cuina.

El que va ser en principi una compra que volia fer jo, se'm va acudir de comentar-li a una companya (que va dir que si), i després a una altre, i aquesta li va dir a tres més.... I així, al final, hem estat 6 (mira per a què serveix dinar a la cuina tots plegats encara que la resta d'hores no sapiguem ni què fan ni a què es dediquen).

Tot per ESTALVIAR-NOS uns EURILLOS en les despeses de tramesa!!! (cobren per enviament el mateix si demanes una cosa que deu).

Visca la crisi que ens fa més "socials"!!!!

Onze de l'onze de l'onze

Avui, com milions de persones en aquest planeta, faré un post que fa referència al dia 11-11-11. Segons uns, serà un dia d'una sort tremenda, segons uns altres, serà la fi del món.

Jo en el que va de dia, ni una cosa ni l'altre (és clar, que encara falten hores per a que acabi el dia i potser....).

El que si que m'ha passat una vegada més és que el meu cor s'ha encongit. Entre la por, la rebel·lia i la pena.

Com cada divendres he aprofitat les hores del migdia per anar a fer la compra. I avui, ha estat un d'aquells dies que enxampen a dos mangant en el super.

M'ha imposat veure a 4 mossos, tamany gegant, amb dos joves.

M'ha impressionat sentir dir a un mosso: "Mala sort xaval, unes vegades es guanya i altres és perd" (en castellà, per suposat).

M'ha fet pena veure els lladregots amb cara de "penjats" (eren tan joves! i del país, per a que diguem que només roben els de fora).

M'ha fet ràbia sentir que un dels nanos digués: "Venga senyorita (a la caixera del super) no nos denuncie, no hemos hecho nada malo. No lo volveremos a hacer. No nos verá por aquí nunca más. Si nos denuncia tendrá que ir un día al juzgado. ¡Vaya palo!".

M'ha indignat veure que el que havien robat eren xampús de tots colors (per revendre, suposo. Si hagués estat menjar, estava disposada a pagar el furt).

I jo he marxat. Amb la meva compra (pagada, eh!) i el cor petit, petit, petit.

Sóc infidel.....

.... A AQUEST BLOC!!!! (què us pensàveu????, jo de moment, al meu J. no l'enganyo......).

Si ho he de confessar (de fet, fa dies que estic pensant en fer aquest post però no em surt que vull dir), des de fa algun temps MANTINC UN ALTRE BLOC (apa, ja ho he dit).

Aquest, el de les ones, em deixa via lliure a expressar el meus pensaments sota l'anonimat per a la majoria (i només el coneixement de qui sóc per una minoria selecta). En canvi l'altre, en el qual dono la cara (i això és literal), recopilo allò que m'interessa de la meva, diria, única afició. Aquest en el que estic ara, em serveix de teràpia. L'altre m'està donant moltes satisfaccions i m'anima a descobrir, mourem i experimentar per les xarxes socials (twitter i facebook, de moment).

Són dos experiències contràries però complementàries, i de moment no vull renunciar a cap de les dues. Les viuré tant bé com pugui tenint en compte del temps que disposo per això de ser "bibloguera".

Per cert, per a mantenir aquesta infidelitat, cap dels dos blocs sap de la vida de l'altre, així que ara no aniré a dir el nom de.....

Malgrat no estar al 100%...

... avui des de casa he fet algunes gestions telefòniques que tenia pendents...

La que més satisfacció m'ha donat: la de Jazztel.

A casa som clients d'aquesta companyia des de fa anys, i sempre ens ha funcionat bé. Cap aturada, i totes les incidències amb el mòdem solucionades en un pim pam. A més, fa uns mesos, ens van avisar de que disposem de 120 minuts al mes gratis per parlar amb mòbils (però per tota la vida, com a premi a la nostra fidelitat).

Vaja que tant és així, que un company de feina es va donar d'alta gràcies a les meves recomanacions (i a ell li donen 30€ de descompte en la seva primera factura, a més de les promocions pròpies, i a nosaltres 60€).

Però lo d'avui ha estat massa! He trucat perquè una veïna em va comentar que a ella li havien rebaixat el preu de factura perquè va voler canviar-se a Movistar... i jo, no m'he volgut estar. He trucat demanant un descompte a la tarifa actual que tinc I ME L'HAN DONAT!!!!!! (són uns 3€ menys al mes, però bons són, no???).

Ah! i si algú es vol passar a aquesta companyia, que m'avisi, que ens faran més descomptes a tots!

Ja arriba la tardor....

... i no em refereixo a les pluges passades i futures. Em refereixo que ja arriben els temuts "virus". Inconcrets. Indefinits. Desconeguts. Però vius i vàlids com a resposta de molts metges per qualsevol indisposició mèdica: Això és un virus! (i no té res a veure amb les retallades, que abans també utilitzaven el "bitxet" per catalogar malalties incatalogables).

I a mi ja m'ha arribat el virus. I s'ha instal·lat als meus budells. El que inicialment va ser el causant d'una genialitat (com a mínim he perdut un parell de quilos en dos dies) ja comença a ser més aviat molest i empipador....

Espero que un parell de dies més d'arròs bullit siguin el remei a tots els meus mals!

Uh, oh, no tinc por.... o si.

Un any més, hem passat un dia en família a la Festa dels Supers, i amb aquest ja van tres post (1 i 2).

El grit de guerra d'enguany era el "uh, oh no tinc por", i com adult, i per mil i una cosa, he de reconèixer que com els nens també he de foragitar els meus fantasmes. I així ho vaig fer. Vaig cridar com mai, com els milers de persones allà congredades i al mateix moment: Uh, oh, no tinc por.

No tinc por a la crisi, no tinc por a les malalties, no tinc por a les responsabilitats.....Sóc conscient que no és la solució als problemes del dia dia, de la realitat, però, i lo bé que et quedes després de cridar (criteràpia, en podriem dir????).

El temps va aguantar, malgrat algunes gotes amenaçants, i com sempre tot i les llargues cues que vam evitar en el possible, vam passar un dia fantàstic amb pizza gratis i tot (aquest és el primer any que aconsegueixo que els de Terradellas em donguessin un tros, o millor dit, les cues).

Confraternitzant amb la comunitat xinesa

Ja hem començat a fer deures a l'escola. L'A. ja està a primer i tenim deures els dilluns, els dimecres i els divendres. Ella està encantada, i jo també de veure-la tant entusiasmada. De retruc la C. es posa al nostre costat i va fent dibuixos, i també una mica massa de soroll, per a que estigui per ella...

Però segur que aviat agafarem tots plegats els hàbits!

I un altre costum que afegirem a l'hora de fer deures segurament serà el que hi participi alguns dies una nena xinesa (de pares xinesos) de la classe d'A. Parlant amb la seva mare em va dir que estava preocupada perquè la nena tenia dificultats amb les coses de llengua, i ells no sabien si ho feia bé o no.

I aquí va sortir, una vegada més, el meu "ego altruista i ajudador" (amb lo bo i dolent de le paraules) i em vaig oferir per donar-lis un cop de mà. Així va ser, com divendres a la tarde va ser el primer dia d'aquesta petita "aventura". La nena va venir a casa (amb tota la confiança de la seva mare, sense haver estat ella primer ni res semblant, tan sols amb un paperet que jo vaig insistir de deixar-li amb les meva dades de localització) i totes tres nenes estaven encantades.

Les meves li van ensenyar la casa com si fos un palau (inclús ella va qualificar de "bonito" el safareig ple de trastos). Ella se sentia còmode. Van fer deures, van berenar, van dibuixar i van veure dibuixos. Tenien sintonia.

Em vaig sentir contenta.

"Compre fruta fea"

Aquest és el títol de la darrera Contra de La Vanguardia que he llegit aquest cap de setmana (Compre fruta fea), i m'ha agradat força, de fet, el suficient per voler compartir-lo al bloc.

Si quan alguna vegada llenço menjar que se m'ha fet malbé a la nevera (més de les que voldria) ja em faig una menjada important de coco (com ho he deixat perdre? per què no ho vaig cuinar? calia que comprés aquesta bossa de pebrots per 1€ si no tinc temps per estar a la cuina? amb la de gent que no pot menjar, etc, etc, etc....), aquesta entrevista m'ha aportat una visió menys MPGcèntrica i més global del malbaratament d'aliments que fem al primer món.

Clar que no he canviat, encara, els meus hàbits de compra/alimentació des de que l'he llegit, però si que m'ha fet ser una mica més CONSCIENT, i això ja ho dono per bo.

Un dia lliure, please...

Després de sentir l'altre dia la meva cosina P. que encara té a la "seva disposició" 32 dies de vacances (i quan dic DIES, vull dir DIES LABORALS), no puc més que tenir una "sana" ENVEJAAAAAAAAAAAAAA.

Jo en vull!!!! Encara que només sigui UN. Vull descansar de la feina....

Tenir un dia per mi! Un dia entre setmana, per poder mirar tranquil·lament que tinc a l'armari, triar-ho, fer bosses per la parròquia i anar-me a comprar alguna cosa. Per poder bloguear, faceboquear i tuitear sense miraments. Per poder anar al meu ritme. Per poder... jo què sé.... ser lliure?????

Però, no. No el tinc. Ja he fet totes les vacances de l'any. Ainsss!!!!

L'escombreta del bany, un reptil intocable....

Ja sé que em repeteixo més que l'all (de fet, ja vaig parlar del tema farà un any i mig a "Em fa grima anar al lavabo"), però és que noi!, avui a primera hora (a les 9! No feia ni 1:30 hores que l'havien deixat ben net) m'he tornat a trobar el lavabo brut (a la feina, és clar, perquè a casa de cadascú faci el que vulgui o el pugui).

I de tot plegat he tret una conclusió: l'escombreta del bany és una varietat de rèptil (tipus serp) que fa cosa tocar-lo, i per tant no l'utilitzem!

Senyors dissenyadors! No s'escarrasin més. No pensin en nous dissenys d'escombretes! No imaginin noves formes ni coloraines! Siguin com siguin, no tocarem les escombretes de bany!

En el món de les extraescolars

Ja hi som. Ja hem començat. Ja "fem" una activitat extraescolar!

I dic FEM, perquè qui la practica són les nenes, no jo, és clar, però jo també hi sóc portes en fora, durant dues hores allà, al peu del canó.

Han començat a fer música a l'Escola Municipal de Música, una hora a la setmana, però primer la petita de 17:45 a 18:45 i després la gran de 18:45 a 19:45. Per sort, al mateix centre i el mateix dia.

Què faig en aquest temps?

Deixar la C. a la classe i anar amb l'A. a la també biblioteca municipal, que està a menys de dos minuts de l'escola de música, i fer els deures i llegir-li contes. Si s'entreté sola, intentar connectar-me i escriure un post en el meu miniordinador o intentar llegir el diari (aquestes dues coses, passen molt rarament...). Després tornar a l'escola. Recollir a la C. i deixar a l'A. Tornar a anar a la biblioteca. Llegir de nou contes per la C (ja ni intento connectar-me ni llegir res "de grans"). A l'hora, tornar a l'escola, recollir a l'A. i marxar cap a casa (a la qual arribem en poc més de 5 minuts, en cotxe, és clar!).

Ja veig que aquest any seré una gran usuària de la xarxa de biblioteques!!!!!

Volgudament, tota activitat extraescolar acaba aquí, que per ara penso que ja és suficient per elles i per mi.

Reprenem la nostra vida????

Possiblement és molt d'hora per afirmar que recobrem la nostra vida després de dos mesos, però.....

Fa dos dies que la sogra ha tornat del periple hospitalari després de l'operació, i sembla que la cosa va per bon camí.

Si més no, després d'aquest 60 dies, avui diumenge, hem fet la nostra sense tenir el cor en un ai constant.

Hem matinat molt, i hem fet una matinal d'escalada amb la gent del club excursionista al qual pertanyem. No en sabem, però veure com han gaudit les nenes i el J. grimpant pels còdols de Montserrat ha estat molt gratificant, malgrat els pendents, els mals de cames i el cansament.

Però el dia no ha acabat aquí. Després de dinar a casa, tarde de passejar i viure el mercat medieval que han plantat durant tres dies davant de casa... Passejada en burrets, tiovivo manual, jocs de fusta i manualitat en ceràmica freda per les nenes. Fuets, bull i codonyat per mi. Músics i malabaristes de carrer per tota la família.

Un dia llarg i ple, tot i l'esgotament.... fins i tot, pensem en que potser podríem marxar un cap de setmana.....seguint el que ens ha dit al J. i a mi la nostra "corrúpia": "dediqueu-vos més a vosaltres que esteu massa pels demés".....